Xavier Soler, novel·lador de la geologia

Acaba de veure publicada la seva primera novel·la, La Muntanya del Cardenal (El Cep i La Nansa), i ja prepara la segona. Té aquella encomiable força que només pot donar el coneixement del propi discurs, el criteri encertat, el seny.

Un apunt morfopsicològic de Xavier Soler ens revela un personatge poc convencional però gens estrafolari; algú que tot i la seva edat -ni massa gran ni massa jove- sap com agradar i sap que pot fer-ho. Ens ha dedicat el seu llibre i els trets grafològics són enèrgics i mostren seguretat, però sobretot ensenyen moltes ganes de fer, un cert neguit per guanyar la batalla del temps.

Tot just en la seva sessió dels Veïns de l'ADEG, ens ha portat una pedra del massís del Garraf i ens ha explicat la seva composició en termes entenedors i sorprenents per als no avesats a la geologia. Ens ha deixat més tranquils quan ens ha dit que aquella pedre no era res més que "temps atrapat en forma de matèria". Vet aquí el seu caire polièdric, trencador i frontissa alhora de la dualitat clàssica entre la gent de lletres i la gent de ciències.

Xavier Soler ha aprofitat la reunió d'escala per parlar-nos de la geomorfologia del massís del Garraf i com les característiques geològiques i la hidrodinàmica condicionen el paisatge i el transformen inexorablement. Ha lamentat que poques vegades es tinguin en compte aquests coneixements del medi abans de planificar el territori i ha afirmat que el mateix territori mai no es pot vertebrar des del punt de vista de les municipalitats.

Un pas més enllà del seu relat ens porta una altra perla per emmarcar: "així i de la mateixa manera que van desaparèixer els dinosaures, acabarem desapareixen nosaltres si no hi posem remei".

Una lliçó amable i agraïda d'un extraordinari conversador, ara també novel·lista: Xavier Soler.