Guillem Mercader, el Veí del Diari

De la mateixa manera que el Diari de Vilanova prové del 1850, també el seu director actual, Guillem Mercader, podria passar pel personatge d'una novel·la del llavors coetani Turgenev, com podria haver sortit de la popular sèrie Lou Grant, cent anys després. No gens decimonònica, però, va ser la impressió que ens ha deixat el Veí del Diari en la nostra particular reunió d'escala.

En el pròleg de la sessió, Mercader va començar amb una mica d'història, el passat, i va acabar amb els codis QR, la modernitat. El seu relat va ser generós amb la professió periodística i vanitós en relació amb la institució degana de la premsa estatal, que no és altra que el Diari. Però sobretot, i més quan el sents a parlar, Mercader dessua professionalitat per tot arreu, fins i tot més enllà de la seva morfologia.

Aquella vanitat corporativa porta associada un manera de ser gens petulant; en cap moment ens parla de les seves gestes o de les seves grandeses. L'important -diu ell- és la professió i el mijà, no pas l'agent. I així, com si es tractés de pelar faves sense perdre de vista la labor, Mercader ens amuntega les llavors oblongues de la imparcialitat, la independència, l'objectivitat... i, a la fi, la beina de l'entusiasme. Perquè "això de treballar al Diari és participar d'un projecte històric", hi posa l'accent, així de flegmátic, complagut.

La conversa amb en Guillem encara guanya major interès quan es toca el flirteig entre la canallesca i els efímers de la política local i quan es parla dels avatars del tros. Això de la premsa comarcal conté la marihuana de la proximitat, i és frisant, però també t'aboca al risc de l'embriaguesa i del vertigen, tot just perquè a voltes els protagonistes de tanta crònica intranscendent són massa a prop de la redacció, i maregen, perquè ells mateixos voldrien escriure el seu epitafi.

Mercader és d'aquells personatges que els ha vist de tots colors i que ja n'ha vist passar uns quants, de tota mena, i quants més en veurà passar des de la talaia del pont del Nin. Tenia disset anyets quan va entrar al Diari (com a aprenent, sense cobrar!) i d'això ja en fa gairebé vint-i-cinc. Però no perd el respecte per ningú i es mostra ponderat en els seus comentaris, fins i tot quan li toques temes que el podrien treure de polleguera. "De la mateixa manera -diu tot recordant Josep Francesc Huguet- que mai no ens hem de deixar intimidar pel poder polític i econòmic", i acaba insistint en la independència periodística, tossut ell.