Amb la flamant C 15 els penedesencs estem més a prop del mar. Els garrafencs estem menys lluny de la vinya. El temps s’ha escurçat com si al particular rellotge de sorra se li haguessin espoliat uns quants polsims, i això ens fa sentir millor perquè arribarem abans, que és la síndrome de l’èxit. I perquè la distància tampoc no és la mateixa. Ara bé, els d’aquí i els d’allà, tampoc no ens assemblem més que ahir; ni tan sols som capaços de sintonitzar els dials. Potser és l’interior del túnel del Montgròs, que no té cobertura per a les radiofreqüències. El traçat que acabem d’estrenar ens aportarà, més que no pas ens restarà; hi afegirà, més que no pas en sostraurà; hi sortirem guanyant, no ho dubteu. La dimensió del guany només depèn de nosaltres mateixos; bé, de les nostres institucions i de la seva capacitat d’establir lligams saludables i interaccions positives. Aquesta mateixa C 15 és com el solc d’una mà estesa que una saberuda gitana llegeix amb més especulació que no pas encert. La depressió quiromàntica hi és; la interpretació és lliure, però. Cal posar-li ciència. La posada en marxa del recent bypass ha coincidit amb un repunt màxim de l’estadística d’aturats. El Garraf i l’Alt Penedès sumen un total de 21.761 persones desocupades inscrites en els serveis públics. Les dues comarques donen feina a 72.245 persones, mentre que la població activa la composen 133.352 ciutadans. Se’n deriva una taxa del 16% d’aturats en relació amb la força laboral disponible, tot just a tocar de la mitjana catalana, si us hi voleu consolar; però no oblideu que tenim al costat de casa dues de les comarques amb una taxa d’atur més alta del país, el Baix Penedès i l’Anoia, amb percentatges del 24%. Aquesta carretera del segle XXI hauria de suposar un abans i un després per al conjunt del territori. El mateix territori s’hauria de veure d’aquesta manera: com un conjunt, més enllà de les futileses pàtries i de les collonades folklòriques. Els uns sense els altres ens quedarem igual com estàvem, cada vegada pitjor. El nou canal d’oportunitats ens convida a aprofitar les complementarietats que sempre han existit i aquelles de noves que siguem capaços de generar. Hi ha qui saluda com a favorable el fet que els ajuntaments de Vilafranca del Penedès i de Vilanova i la Geltrú siguin del mateix color. Ja ho hem vist abans, això, quan també eren del mateix color, i el resultat va ser gris. Se m’acut que les entitats que formem part de l’anomenada societat civil -tossut pleonasme- tenim la vaselina a les mans per procurar una menor fricció i afavorir el degut emmetxat. Plataformes com la del Consell Econòmic i Social de l’Alt Penedès o la del Fòrum Econòmic i Social del Garraf, en la què hi prenen part els sindicats, les organitzacions empresarials i d’altres institucions de referència, hi tenen molt a dir i ara és el moment de dir-ho. És clar que aquestes, però, també s’ho han de creure. Isidre Also Torrents · Secretari general ADEG