Juan Roig, president de Mercadona, ha irritat més d’un i més de dos per posar com a exemple de cultura de l’esforç els basars xinesos. Aquells negocis que obren ben d’hora ben d’hora, com li agrada al Guardiola, i tanquen ben tard ben tard, com li agrada al Guti, alies “Pim-Pam”. Quan aquests establiments són tancats, no vol dir pas que no hi siguin. Diumenges i festius, hom percep moviments rere vidres i persianes com ombres –xineses en aquest cas– que deambulen amunt i avall com formiguetes. Van iniciar-se en locals més aviat tronats i desapercebuts, fins a colonitzar els eixos comercials més atrevits, abandonats en retirada pel comerç tradicional. Ara es parla d’una tímida repatriació d’empreses que anys enrere havien iniciat l’aventura de trepitjar terra xinesa. Així, doncs, temps de canvi, pels d’aquí i pels d’allà. Un company que treballa en una empresa catalana amb un peu i mig a la Xina, que hi ha dies que no sap si ve o si va, i que té el Jet lag de parella de fet; no para de dir allò que molts sospiten i gairebé tothom accepta. Que no s’ha de confondre el treballar molt amb el fet d’estar moltes hores al lloc de treball. Fan l’orni tot el que poden, entenen només allò que els convé i la qualitat de la feina feta no forma part de les seves angúnies. Malgrat tot, continuen essent competitius... encara. De les maneres de fer de l’imperi asiàtic en trobareu detalls al llibre “La silenciosa conquista china” dels periodistes Cardenal i Araujo. Si parlem de pràctiques empresarials, posats a triar, jo també prefereixo referents més propers, siguin alemanys, nòrdics o italians, Sí, italians! Malgrat la imatge de circ de tres pistes en què ho va convertir Berlusconi, ja voldria jo pel meu país la seva estructura econòmica i sectorial, la solidesa i prestigi de marques o la creativitat i capacitat exportadora dels veïns de la bóta. En altres latituds la innovació sembla apuntar en altres direccions. A un empresari de Cantabria la Unió Europea no li permet registrar la marca “Hijoputa” per batejar els seus orujos i aiguardents. L’argument és que es tracta d’una paraula injuriosa, ofensiva i contrària als bons costums de –cito textualment– “una part de la UE”. M’encantaria saber on han posat la imaginària ratlla que deu separar els ofesos i ressentits dels més engrescats i poca-soltes. Ens hi juguem res? Albert Tubau

Donem suport...