Fins a quin punt és coincidència la presentació del projecte de l’Agència de Desenvolupament Econòmic de l’Alt Penedès i l’aprovació de la creació de l’Agència de Desenvolupament Econòmic del Garraf, ambdues circumstàncies el mateix 15 de juliol, no ho sabem.

En tot cas no se’ns escapa que en aquestes qüestions de la municipalitat i de la supramunicipalitat la “Dipu” mana molt; perquè té els patacons i això, avui més que mai, identifica l’autoritat.

I la gallineta “Dipu” ha dit que prou i que ja n’està farta de fer de repartidora a tort i a dret i que si no es posen d’acord s’ha acabat el bròquil. Vet aquí el terrabastall de la marca Costa de Barcelona, que han d’obeir vulguin que no els Consorcis de Turisme de l’Alt Penedès, el Baix Llobregat i el Garraf si no volen veure liofilitzats els recursos que fins ara rebien de la nodrissa.

I vet aquí que els municipalistes “s’han deixat convèncer”, han acceptat l’imperatiu de comarcalitat i es disposen a fer els deures que mai fins ara no havien fet. I és que la “Dipu” mana molt, ja ho hem dit. I no li falta raó a la “Dipu”, perquè el que no semblava assenyat era que cadascú fes la guerra pel seu compte i escrivís la seva carta als reis a l’hora de pidolar. Allò potser era un desgavell i fins i tot s’havien demanat diners per a la realització de projectes que no tenien res a veure amb les prioritats del territori. A vegades sí.

I ara toca crear les agències. El procediment tampoc no és nou. S’encarrega un estudi a una consultora, més o menys vinculada. La consultora fa com una mena d’estudi de camp, amb preguntes i entrevistes a uns i altres. Recull un seguit de dades i les posa més o menys en ordre. S’inventa una mena de DAFO, que sempre queda bé. Fa un power-point de tot plegat i formula la seva diagnosi en una sessió de presentació, que no deixa indiferent a ningú perquè qui més i qui menys semblen identificar que s’han passat per alt moltes realitats (allò de les fortaleses i les oportunitats) i que s’ha posat l’accent en els tòpics més recurrents (allò de la sostenibilitat, l’atracció de talent i les empreses de valor afegit). Aplaudiments; tot i l’escepticisme l’estudi es dóna per bo.

De la diagnosi presentada, això sí, sortirà un seguit de recomanacions; que coincideixen amb les premisses marcades prèviament a l’hora d’encarregar l’estudi, com no podia ser d’una altra manera. Per exemple, s’afirmarà la necessitat de crear un ens que aglutini i gestioni els recursos i que els orienti a la promoció econòmica del territori en sentit ampli. Els respectius ajuntaments hauran de posar-se d’acord i fer coincidir, o fer-ho veure, un seguit d’iniciatives que, això també, tindran un objectiu prou lloable, com ara “el desenvolupament de línies d’actuació orientades a l’atracció d’inversions, l’estímul per a la creació d’empreses de valor afegit (?) i la generació d’ocupació”.

El procediment és gairebé perfecte, massa llarg potser, perquè ja se sap que cal la intervenció de secretaris, la convocatòria dels respectius plenaris, abans les comissions d’àrea i abans les trobades de passadís, per no parlar de la benedicció per part dels sanedrins polítics. Sis o set mesos, mínim.

Tot sembla encaixar i, el dia de la signatura, els alcaldes i les alcadesses somriuen i es mostren exultants per la feina feta, tot i que no amaguen “que ens queda molta feina per fer”. Els cronistes locals destaquen el fet: des d’ara tot serà diferent. Algú no se n’està de dir allò de “la signatura de l’acord marcarà un abans i un després per al progrés del territori…”.

Hi trobo a faltar la gent d’empresa en aquest joc de complicitats. La participació del món empresarial no es pot limitar al treball de camp que forma part de l’estudi de la consultora més o menys vinculada. La implicació del món empresarial no s’aconseguirà fent-lo partícip d’un parell de reunions i de la sessió de presentació. Els empresaris i les empresàries, els directius i les directives de l’entorn, han de ser protagonistes del procés, de la mateixa manera que ho són els representants polítics. Al cap i a la fi, els uns tenen la data de caducitat a la tapa de l’envàs i els altres no tenen més remei que menjar-se el iogurt caducat, i pagar la factura.

Polítics i empresaris, n’hem de parlar més, hem de sintonitzar el llenguatge i les maneres i sobretot hem d’oblidar els calendaris electorals per afrontar amb la deguda planificació les estratègies necessàries, amb horitzons a mitjà i llarg termini.

Amb la creació d’aquestes noves agències de desenvolupament econòmic hauríem d’encetar una fórmula de coparticipació en la definició d’objectius i en la presa de decisions. Hauríem d’aprendre dels errors del passat i dibuixar organigrames eficients, amb procediments prou àgils i -deixeu-me somiar- amb entusiasmes compartits.

Per tot i per a tot, la gent de l’ADEG segur que s’hi apunta, perquè el fet associatiu implica la vocació de contribuir i, encara més, el compromís de fer-ho en el territori i per a la gent del territori.

Isidre Also Torrents
Secretari general ADEG