Fa anys que aquesta expressió corre entre els opinadors de la cosa econòmica i política. A grans trets, es refereix a l’existència de grans empreses amb forta presència en un sector i amb cert arrelament territorial. Avui en dia, enmig d’una economia global, referir-se a ‘un sector’ i a ‘l’arrelament territorial ‘ són arguments que s’han de prendre amb pinces, però quan sentim parlar de ‘deslocalització’ o ‘crisi industrial’ veiem que encara volen dir alguna cosa.

Espanya ha lluitat per tenir campions nacionals, i se n’ha sortit en alguns sectors. En el sector financer, en el de la construcció, en el de les telecomunicacions, en el petroler… s’ha aconseguit situar empreses punteres en el món. Per mèrits propis, però també amb l’ajuda o amb la connivència de l’estat, aquestes empreses han aconseguit crear valor pels accionistes i d’alguna manera, també pel país. Explicar els beneficis de tenir empreses amb el centre de decisió a casa em sembla innecessari, de tan obvi que és.

Catalunya no ha tingut tanta sort. Conservem algunes empreses líders a Espanya, però és innegable que en molts sectors hem perdut la primera posició. Però també aquí, hem aconseguit fer alguns campions nacionals gràcies a decisions estratègiques de l’administració catalana (o de la seva capacitat d’influència). Un exemple en seria Abertis, que és un referent mundial d’infraestructures de telecomunicacions i mobilitat gràcies a haver-se espavilat, però també gràcies a saber aprofitar nombroses concessions administratives. Lamentablement, no n’hi ha gaire més i ofereixo aquest post al bloc perquè els lectors en puguin aportar. Sí que disposem d’empreses a casa nostra que són punteres, però ho són per mèrits exclusivament propis: Damm, Mango, La Caixa, Grífols, Banc Sabadell… Me’n deixo. M’excedeixo? Una vegada més, obro l’opció de la rèplica i la correcció.

On vull anar a parar? A dos llocs. En primer lloc, lamento que el poder polític hagi alimentat campions nacionals que no són catalans, però aquest tema donaria per uns quants posts més. En segon lloc, manifesto l’obligació que els responsables de les administracions tenen per treballar en aquest sentit: forma part de la seva responsabilitat perquè el progrés econòmic està en bona part en funció del marc legislatiu, de la direcció de les inversions públiques i de l’estratègia política que s’apliqui a les empreses on les institucions hi tenen alguna cosa a dir.

I això afecta tots els nivells. Per tant, si l’estat legisla i inverteix estratègicament per afavorir empreses nacionals, les administracions autonòmiques haurien de fer-ho en la mateixa intenció. I les locals? També. Als municipis, i a les comarques, els interessa afavorir l’expansió de les empreses del seu territori. Alguns polítics no ho saben veure, d’altres no ho entenen, i d’altres pensen que no s’hi pot fer res. Però afortunadament n’hi ha que sí que ho saben veure, ho entenen i pensen que hi poden fer alguna cosa. A vegades no és qüestió de més despesa, o de major inversió, és simplement qüestió de decisions en el camí adequat.

Els empresaris del territori reclamem que entre tots creem el caldo de cultiu perquè això sigui possible. Afavorim estratègicament el desenvolupament de les empreses perquè tinguin més potencial, comprem a les empreses de casa, permetem que inverteixin en el nostre territori. Tinguem campions territorials.

David Andreu
ADQA