Posts Tagged ‘Política econòmica’

“Dret a decidir, ser o no ser”

dijous, 29 de novembre del 2012

La Junta Directiva de l’ADEG ha acordat de manera unànime un manifest favorable al “dret a decidir”. Uns mesos abans, amb el mateix consens, s’havia aprovat el posicionament favorable al pacte fiscal.

Aquesta vegada, de l’escrit que fa públic l’òrgan directiu de l’Associació se’n desprèn una aposta “per aquesta capacitat de decidir lliurement i democràticament el nostre futur col·lectiu, inspirat en les il·lusions i les expectatives de progrés, benestar social i desenvolupament econòmic; un dret essencial, indiscutible i inqüestionable que entenem com a inherent a la pròpia democràcia”.

A la declaració final, “l’ADEG, com associació plural i democràtica, es posiciona a favor del dret a decidir de Catalunya en un marc de respecte mutu i de convivència i com a preàmbul d’un futur col·lectiu de pau i prosperitat”.

No està escrit enlloc que, en aquestes qüestions, les organitzacions empresarials hagin d’expressar el seu parer en nom de tot el col·lectiu que representen. Tampoc està tan clar que els socis d’una associació empresarial demanin determinats posicionaments a la seva entitat patronal de referència.

D’una banda, algú podria apel·lar a la missió corporativa de l’ADEG, que s’expressa en el “compromís amb el seu entorn social i econòmic i que entén com a prioritari el progrés del territori, en tant que beneficia el conjunt de ciutadans i entitats que hi conviuen i garanteix el futur de les activitats que s’hi desenvolupen.” Aixó ho emmarca i ho admet gairebé tot.

D’una altra, algú podria blasmar la deferència de la nostra organització devers plantejaments de caire socio-polític que potser haurien de quedar al marge per ser aliens al compromís de l’entitat amb els Socis, alhora contribuents. Tampoc la podríem obstar, aquesta manera de pensar.

El suport al “dret a decidir”, més enllà del context actual i l’efervescència de les qüestions patriòtiques, hauria de ser inherent a qualsevol societat democràtica i, per extensió, a qualsevol institució immersa en un període històric endolcit -a vegades edulcorat- per les maneres democràtiques.

Per això, la Junta Directiva de l’ADEG no ha fet res més que reiterar-se, i potser calia fer-ho, tot just en un moment en què l’organització albira l’horitzó dels seus primers vint-i-cinc anys, consolidats sempre amb la mateixa obstinació, oberta, plural i participativa.

Isidre Also

Dels campions nacionals als campions territorials

dijous, 1 de setembre del 2011

Fa anys que aquesta expressió corre entre els opinadors de la cosa econòmica i política. A grans trets, es refereix a l’existència de grans empreses amb forta presència en un sector i amb cert arrelament territorial. Avui en dia, enmig d’una economia global, referir-se a ‘un sector’ i a ‘l’arrelament territorial ‘ són arguments que s’han de prendre amb pinces, però quan sentim parlar de ‘deslocalització’ o ‘crisi industrial’ veiem que encara volen dir alguna cosa.

Espanya ha lluitat per tenir campions nacionals, i se n’ha sortit en alguns sectors. En el sector financer, en el de la construcció, en el de les telecomunicacions, en el petroler… s’ha aconseguit situar empreses punteres en el món. Per mèrits propis, però també amb l’ajuda o amb la connivència de l’estat, aquestes empreses han aconseguit crear valor pels accionistes i d’alguna manera, també pel país. Explicar els beneficis de tenir empreses amb el centre de decisió a casa em sembla innecessari, de tan obvi que és.

Catalunya no ha tingut tanta sort. Conservem algunes empreses líders a Espanya, però és innegable que en molts sectors hem perdut la primera posició. Però també aquí, hem aconseguit fer alguns campions nacionals gràcies a decisions estratègiques de l’administració catalana (o de la seva capacitat d’influència). Un exemple en seria Abertis, que és un referent mundial d’infraestructures de telecomunicacions i mobilitat gràcies a haver-se espavilat, però també gràcies a saber aprofitar nombroses concessions administratives. Lamentablement, no n’hi ha gaire més i ofereixo aquest post al bloc perquè els lectors en puguin aportar. Sí que disposem d’empreses a casa nostra que són punteres, però ho són per mèrits exclusivament propis: Damm, Mango, La Caixa, Grífols, Banc Sabadell… Me’n deixo. M’excedeixo? Una vegada més, obro l’opció de la rèplica i la correcció.

On vull anar a parar? A dos llocs. En primer lloc, lamento que el poder polític hagi alimentat campions nacionals que no són catalans, però aquest tema donaria per uns quants posts més. En segon lloc, manifesto l’obligació que els responsables de les administracions tenen per treballar en aquest sentit: forma part de la seva responsabilitat perquè el progrés econòmic està en bona part en funció del marc legislatiu, de la direcció de les inversions públiques i de l’estratègia política que s’apliqui a les empreses on les institucions hi tenen alguna cosa a dir.

I això afecta tots els nivells. Per tant, si l’estat legisla i inverteix estratègicament per afavorir empreses nacionals, les administracions autonòmiques haurien de fer-ho en la mateixa intenció. I les locals? També. Als municipis, i a les comarques, els interessa afavorir l’expansió de les empreses del seu territori. Alguns polítics no ho saben veure, d’altres no ho entenen, i d’altres pensen que no s’hi pot fer res. Però afortunadament n’hi ha que sí que ho saben veure, ho entenen i pensen que hi poden fer alguna cosa. A vegades no és qüestió de més despesa, o de major inversió, és simplement qüestió de decisions en el camí adequat.

Els empresaris del territori reclamem que entre tots creem el caldo de cultiu perquè això sigui possible. Afavorim estratègicament el desenvolupament de les empreses perquè tinguin més potencial, comprem a les empreses de casa, permetem que inverteixin en el nostre territori. Tinguem campions territorials.

David Andreu
ADQA

La dinamització econòmica a l’agenda

dilluns, 26 de juliol del 2010

En el context econòmic i polític actual hi ha dos vectors que han de formar part del discurs: la crisi econòmica per una banda i la futura onada electoral.

Si volem teixir aquests dos fils argumetals els podem lligar en una expressió: la política de dinamització econòmica (canvieu-ne el nom pel que us faci sentir més còmodes).

Després d’haver reaccionat tard i malament al retrocés econòmic, aplicant només cures paliatives, el moment demana una altra visió de la política, una que realment serveixi per a crear riquesa.

Per això cal posar l’accent en una política de dinamització econòmica veritablement seriosa i global, vertical en els estrats de l’administració (i agents socials!) i transversal en les àrees d’actuació.

Aquesta polí­tica ha de ser, a més, capaç de treballar a dos ritmes. D’una banda ha de poder treballar aspectes tàctics de resultats a curt termini. Però, al mateix temps, ha de comptar amb la visió, i a vegades la generositat, que demanen les actuacions estratègiques, imprescindibles però de resultats diferits.

Podem parlar del que s’ha fet, però serà millor parlar del que cal fer. El més important és que aquest concepte recuperi l’espai que li correspon a l’agenda política i mediàtica, un espai que darrerament ha cedit a d’altres qüestions, a vegades rellevants, però sovint estèrils. L’onada electoral que s’acosta hauria de fer-li un lloc en el discurs i en els programes.

Cal tornar a pensar en la creació de riquesa com a un dels motius que justifiquen que ens organitzem en una societat.

David Andreu
ADQA