Posts Tagged ‘noves tecnologies’

Smartphones

dilluns, 22 de novembre del 2010

Seguint el compromís de convertir en posts d’aquest bloc les meves intervencions al programa Temps d’Empresa de Ràdio Ribes com a expert en TIC, em plau presentar-los, senyores i senyors, els “Smartphones”.

Es presenten com telèfons mòbils amb prestacions extra però en realitat són ordinadors que s’han empetitit i han canviat de carril. Són tant petits que caben a la butxaca. Són tant portàtils que els tenim a l’abast sigui on sigui que els necessitem i això obre una porta a una altra dimensió de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Són tant petits que, en el millor dels casos, només hi cap un teclat de barrufets encara que el més normal és que no en tinguin. Tampoc tenen mouse i per això han hagut de desenvolupar noves capacitats de comunicació amb l’amo.
I aquesta és la gran novetat: Tenen sentits. Tenen “vista”, tenen “oïda”, tenen “tacte” i saben orientar-se. Millor que “smartphones” (encara falta una mica per a què siguin “smarts”), s’haurien d’anomenar “Sensory computers”. Deixo aquí la proposta per si algú la vol recollir.

Gràcies a GPS i giròscops-3D determinen amb precisió la seva posició i orientació i això ha permès, per exemple, a TMB (Transports Metropolitans de Barcelona) desenvolupar un aplicatiu “TMB Virtual” que permet determinar quin és el mitjà de transport per anar des de la posició actual (que ja la sap) fins a la destinació indicada. Un cop ha informat, per exemple, que la millor manera d’arribar a “Sagrada Família” és agafar el metro, demana a l’usuari que situi l’aparell en posició horitzontal i llavors mostra per pantalla una fletxa que anirà indicant (ara cap a l’esquerra, ara ap a la dreta) com arribar caminant a l’estació de metro més propera. Aquest és un excel·lent exemple de què vol dir “una nova dimensió per a les TIC”.

La càmara fotogràfica que incorporen és la part orgànica del sentit de la vista. En comparació al primitiu “morse” que és el “click click” del mouse o el “tac tac” del teclat, la interpretació d’imatges (la vista) és una forma d’interacció formidable. Google està desenvolupant un producte (“Googles”) que ens permetrà, per exemple, mirar (fotografiar fins ara) un quadre d’un museu i obtenir-ne l’explicació, o mirar la portada d’un llibre, identificar-lo i comprar-lo on-line o mirar un cartell en un idioma desconegut i obtenir-ne la traducció. “GoCart” o “ShopSavvy” són programes que miren els codis de barres de, per exemple, un cartrò de llet al supermercat i ens saben dir on el podem trobar més barat (que ja són ganes de buscar murga).

El telèfon que incorporen té un auricular i un micro. Considerats com orgues dels “sensory computers”, l’auricular no és una orella sinó que és una boca per on poden parlar i el micròfon és en realitat una orella per on escoltar.

“Shazam” és un divertit programa capaç d’escoltar i identificar una cançó. L’escolta, l’identifica i a continuació mostra l’autor, el cantant, la imatge de la coberta del disc i com comprar-la online. Una divertit exemple del que vol dir tenir “oïda”. Si, com hem comentat, els smartphones no tenen teclat ni mouse però tenen oïda llavors (això ja no és tonteria) podem “dir” (molt millor que escriure) el que volem. “Voice Action” és un programa que escolta i executa instruccions. Podem demanar-li “truca el Josep” i “voice action” ho interpreta, determina el número de telèfon del Josep i fa la trucada. Molt millor que escriure un e-mail és dictar-lo i que “voice action” l’escrigui i l’enviï.

Les pantalles tàctils no són cap novetat però la possibilitat d’utilitzar més d’un dit simultàniament permet donar ordres més complexes, molt més enllà que el que es pot fer amb el mouse.

Finalment els smartphones comencen a ser utilitzats com a dispositius de control d’altres màquines. Em penso que és Honda que ha fabricat un ciclomotor sense comptaquilòmetres. El comptaquilòmetres és un Iphone que un cop connectat a la moto, mostra la velocitat, km recorreguts, temperatura, benzina disponible, etc.

Això simplifica la fabricació de la moto i …. i alguna cosa més. Ara afluixem la corretja de la imaginació i comencem a combinar sentits. Si l’smartphone sap connectar-se a la moto (o al que sigui) i si sap escoltar les nostres ordres (voice action), res impedeix que poguem comuniar-nos amb la moto amb la veu. “Esquerra” i la moto encendrà l’intermitent esquerra; “Escolti senyor, queda poca benzina i a prop hi ha una benzinera” ens dirà l’smartphone quan convingui. També li podem demanar: “Quan estigui a 25 metres de casa encén el llum del garatge” (abans d’això en dèiem programar un dispositiu).

Això és el present que està trucant a la porta. 250.000 programes desenvolupats sobre Iphone i 100.000 sobre Android ho avalen. Les empreses del sector de les TIC tenim el repte d’assumir aquestes tecnologies i oferir-les a les empreses que servim. Les empreses ja poden esmolar la imaginació i començar a pensar com aplicar-les i treure’n profit. Guanya el primer.

Conrad Rovira
Sistemes Informàtics a16 sl

Surfing

dijous, 7 de octubre del 2010

Els surfistes, en els seus equilibris intenten evitar dos perills, un és que l’onada els rebregui, resultat que es considera digne en la lluita contra l’element, l’altre, humiliant, és perdre l’onada.

Cada vegada hi ha més gent que, en la seva activitat professional, “surfegen” amb la tecnologia. La tecnologia, com les ones, és ràpida i trenca constantment. En volen un exemple? Doncs mirin a la meva feina, la informàtica, fins fa quatre dies la cresta de l’onada era Internet i el “cloud computing”. Doncs bé, això ja s’ha acabat. Ara a la cresta de l’onada hi ha la programació dels I-phone, Androids i altres dispositius mòbils. La diferència entre programar I-phones i el que hem fet fins ara és com passar de conduir una moto a navegar en vaixell. Tant les motos com els vaixells serveixen per desplaçar-se i aquí s’acaben les similituds. Evitar la humiliació de perdre l’onada i quedar “fora del negoci” tecnològic ens obliga als informàtics a adaptar-nos constantment. Tant és així que aquest fet ja no passa de ser una característica més de la nostra feina.

La qüestió que vull comentar és que les eines tecnològiques canvien i evolucionen ràpidament tant si els usuaris són informàtics com si no i que a tot arreu on hi ha un ordinador hi ha una onada que es desplaça ràpid i que pot descavalcar el seu usuari. En són exemples viscuts de prop els casos dels dissenyadors gràfics, que cada vegada més es veuen empesos a traficar amb conceptes abstractes per a la seva mentalitat “artística” com són els llenguatges “xml” per a la transmissió estructurada de dades o els llenguatges procedurals que cada vegada més incorporen aquelles eines que en les seves primeres versions eren simples llapís de dibuix digitals. També les activitats amb un fort contingut de gestió de la informació com són les gestories que no han sabut entendre a temps els potencials d’Internet es troben en posició feble davant una competència digital, que pot ser llunyana, que fa ofertes molt econòmiques per als clients acostumats a l’ús de recursos on-line.

La dificultat de seguir el ritme d’evolució de les eines tecnològiques fa que es produeixi un fenomen que en dic: “Antiexperiència”. A les feines tradicionals l’experiència es considera un valor que va creixent amb l’exercici professional. A moltes noves activitats fortament suportades amb eines informàtiques es produeix el fet que el punt de màxim coneixement d’aquestes eines, i per tant el punt de màxima productivitat és tot just una mica després de finalitzar els estudis que habiliten per a l’exercici de la professió. Després, la manca d’actualització de coneixements i la manca de formació continuada fan que l’onada s’escapi.

L’oferta de cursos de l’ADEG és àmplia, profunda i barata i sovint gratuïta. Any si, any no acostumo a seguir algun dels cursos ofertats, normalment relacionats amb l’ambit de gestió de l’empresa o comercial. L’altre àmbit de formació, el tecnològic, el resolem amb formació online a la UOC, que permet el seguiment de crèdits individuals sense que calgui iniciar cap línia de formació reglada o amb el pica-pica quotidià que proporciona l’estar constantment “connectat”. A Vilanova també ha ha una oferta de formació molt interessant que és el “Campus de la Mediterrània” que, al costat de cursos absolutament “marcians”, ofereix, en col·laboració amb la UPC, un petit apartat de cursos de ciència i tecnologia eminentment pràctics molt interessants. Diverses vegades m’he matriculat en alguns d’aquest cursos i vull denunciar aquí el fet que les tres darreres vegades, consecutives, els cursos han estat suspesos per manca d’alumnes. Em considero doncs afectat per l’anorèxia intel·lectual que afecta la gent, típicament jove, que hauria d’aprofitar aquesta oportunitat.

Conrad Rovira Pascual
Sistemes informàtics a16

Fronteres

dimecres, 4 de novembre del 2009

Hi ha la idea generalitzada que la internacionalització és cosa d’empreses grans. Pensem que el mercat local és més que suficient per al desenvolupament de la nostra petita empresa i esperem que, en correspondència, el nostre petit país ens protegeixi de la competència exterior.

Fa uns mesos vaig estar a Canet lo Roig, un poble a l’interior de la província de Castelló, i allà tenien un problema gros amb les oliveres. A Canet lo Roig l’economia sempre ha estat de subsistència. Són tan poc innovadors que encara tenen oliveres de l’època dels romans, 1000 anys enrere, i, encara més, de l’època dels fenicis, 2000 anys enrere. Oliveres mil·lenàries que a banda de ser poc productives perquè són velles són d’una varietat poc productiva de mena.

La sort els va venir per l’interés ornamental d’aquestes oliveres mil·lenàries. En pagaven fins a 30.000 euros per un bon exemplar. La primera olivera els la va comprar el Vaticà, després van comprar-ne els jardins botànics i els particulars i finalment van aparèixer els ecologistes reclamant el manteniment del patrimoni cultural. Total, que ni olives ni euros ni res. El patrimoni cultural és de tots però els que havien de mantenir-lo eren els pagesos. Conflicte servit. Conflicte servit fins que algú va tenir la idea. Varen numerar les oliveres mil·lenàries i el poc oli que de cadascuna n’extreien el van embotellar en ampolles petites, flascons, amb l’etiqueta “Oli d’olivera mil·lenària” procedència garantida de l’olivera #325 i la foto de l’olivera. De cop i volta es van inventar un producte molt exclusiu, molt car i sense competència a mil anys vista que els snobs de Nova York i a Tokio consumeixen amb voracitat.

Quan vaig perdre el carregador de la bateria de la màquina de fotografiar, em van demanar 45 euros pel recanvi. El vaig trobar a Internet per 19, ports inclosos. Voleu conèixer la magnitud de la multinacional que hi havia al darrera?, doncs un xinés -ell sol- de Shangai que ven coses per ebay.com.

No és veritat que per a vendre a l’estranger s’hagi de ser una empresa gran i no és veritat que el nostre petit país ens pugui protegir i sinó que li preguntin a la botiga que va deixar de vendre’m el carregador. Les noves tecnologies ofereixen l’oportunitat de colonitzar nous mercats de forma barata i senzilla. Per a qui no tingui la imaginació dels de Canet, queda el recurs de copiar els de Shangai.

Conrad Rovira Pascual
Sistemes informàtics a16