Posts Tagged ‘mercats’

Barrotar la manilla

dissabte, 16 de gener del 2010

Aquestes darreres setmanes he pogut llegir unes quantes opinions i assistir a un parell de debats al voltant de la nostra marca turística; vull dir, la nova identitat que haurà de vendre els nostres actius i atractius arreu, després que hagi fracassat la denominació “Costa del Garraf”. La discussió no és banal i no seria bo que es tractés amb frivolitat, com tampoc amb nostàlgies que ja no toquen.

Parlem de turisme, no parlem d’atavismes folklòrics. Parlem de tot un conglomerat de negocis, sobretot privats, i d’un mapa prou important de comerços, restaurants, hotels, càmpings, hostals, pensions, cafeteries i tota mena d’establiments que depenen de l’afluència de públics visitants, siguin passavolants, clients de cap de setmana o turistes de mitjana estada.

Són molt respectables però no haurien de valdre els arguments que no obeeixin a un tocar de peus a terra. El nostre sector turístic ha de reaccionar avui i ho ha de fer d’una manera contundent. Ens hi juguem molt en aquesta decisió. Estem en situació de contingència i la solució ha de ser necessàriament pràctica, contundent, eficaç i immediata en el temps.

Ningú no hauria de jugar amb els diners dels altres. El debat no es pot tancar únicament entre els efímers de la política -què saben ells, la majoria de vegades?- ni entre els tècnics i experts de cadira fixa, que tampoc hi assumeixen cap risc. Aquesta vegada, no.

La deliberació ha de tenir en compte aquells que tots els dies obren l’establiment al públic i que veuen minvar la rendibilitat dels seus negocis. De retruc, això també vol dir que cal tenir en compte uns quants centenars de llocs de treball i tota una projecció de futur per al sector i per l’entorn.

El turisme de sempre ha mort; va morir amb el personatge de Chanquete, si voleu. El turisme d’avui ha d’anar a buscar els clients i ho ha de fer cada vegada més lluny. Ho explicava el professor Donaire en una sessió del 1r Fòrum Econòmic de Sitges, quan ens parlava de globalitat, singularitat i cooperació, com a eixos irremissibles del turisme d’avui.

Cap destinació turística podrà sobreviure si no pensa en horitzons prou amplis, amb targets prou identificats, alhora diversos, i d’arreu del món. Perquè aquelles distàncies d’ahir avui ja no són distàncies i els idiomes ja no són frontera i les persones, cada dia més, han perdut la por al viatge.

Alhora, un emplaçament turístic no podrà sobreviure si no pensa en una oferta exclusiva i diferent, que el singularitzi de qualsevol altre i que el doti d’un major atractiu. No podem fer el mateix que fan els altres, sobretot perquè n’hi ha molts que fan el mateix. Hem de trobar l’especialització adequada per tal d’assolir un posicionament i una notorietat rellevants.

Finalment, sense deixar els arguments de Donaire i segurament de molts altres, una destinació turística podrà sobreviure si és partícip o cogeneradora de sinergies de marca, producte o mercat, bé sigui amb d’altres destinacions o bé sigui amb d’altres iniciatives. Els esforços individualitzats per obtenir posicionament i avantatges competitius són extremadament cars i difícils, tot i les xarxes internètiques i el màrqueting electrònic. Cal trobar complementarietats amb algú altre i generar simbiosis de profit directe.

Avui ningú no es pot permetre una inversió amb les emocions com a únic argument. La força de la raó ens la donen els fets, encara que puguin trair les vocacions i els ideals patris. Quan parlem d’economia i de turisme estem parlant de negocis i de mercats, i per tant d’inversions i d’esforços, de guanys i de pèrdues.

No perdem de vista quina és la nostra realitat econòmica i quins són els sectors d’activitat més amenaçats. No cal fer la dissecció prou coneguda i consueta. Sembla inevitable que les activitats de serveis a les persones, potser en els àmbits sociosanitaris, de la salut i la bellesa, però segurament en els camps del turisme i el lleure, són les úniques sortides de veritat que li queden a la nostra economia més propera -a banda de fer volar coloms-.

La marca “Costa de Barcelona” potser no ens acaba d’agradar però és una aposta de futur immediat; no podem barrotar la manilla. Només cal posar-la com a epítet o atribut dels nostres paquets turístics. És una marca prêt-à-porter. Si la proposem, els empresaris del sector no tindran cap dubte en fer-la seva. Si en proposem una altra és gairebé segur que es repetirà la mateixa història de les darreres dues dècades amb la denominació “Costa del Garraf”; la marca no va complaure ningú i mai no es va tenir en compte en les accions de comunicació i màrqueting turístic. “Costa del Garraf” mai no ha estat una marca perquè va néixer sense l’adopció del sector.

Ara bé, com podem arribar a sentir-nos còmodes amb una simbiosi de marca? Segurament, fent-la nostra; però sempre amb criteris de màrqueting. La denominació “Costa de Barcelona” hauria d’anar acompanyada d’una fórmula d’identificació, conceptual o explícita, que la connectés amb la manera de ser del territori. A hores d’ara el debat caldria centrar-lo en aquest estadi.

Tota mena d’amanides i com a ingredients principals: Costa del Penedès, Costa de Sitges, Costa del Modernisme, Costa del Cava i, és clar, Costa del Xató. N’hi ha per a tots els gustos, ja ho veieu. No em feu triar, que triïn els que n’entenen més, però sobretot que triïn aquells que hauran d’apostar-hi, amb els seus esforços i amb els seus diners.

Sóc conscient del caire mercenari i fenici que pot arribar a tenir un plantejament com aquest; jo mateix el qüestionaria de dalt a baix. Però cal donar passes en ferm i garantir els “curts terminis” si volem aspirar a gestionar amb idees autòctones un futur per al sector turístic i per a les persones que en depenen.

Només em queda un interrogant. Si ja resulta prou complicat un consorci de turisme amb Sitges i la resta del Garraf, i no diguem del propòsit de mancomunar el galliner turístic de l’Alt Penedès i el Garraf, com ho haurem de fer per posar en un mateix cistell l’oferta turística dels municipis de l’Alt Penedès, el Baix Llobregat i el Garraf?

Isidre Also

Fronteres

dimecres, 4 de novembre del 2009

Hi ha la idea generalitzada que la internacionalització és cosa d’empreses grans. Pensem que el mercat local és més que suficient per al desenvolupament de la nostra petita empresa i esperem que, en correspondència, el nostre petit país ens protegeixi de la competència exterior.

Fa uns mesos vaig estar a Canet lo Roig, un poble a l’interior de la província de Castelló, i allà tenien un problema gros amb les oliveres. A Canet lo Roig l’economia sempre ha estat de subsistència. Són tan poc innovadors que encara tenen oliveres de l’època dels romans, 1000 anys enrere, i, encara més, de l’època dels fenicis, 2000 anys enrere. Oliveres mil·lenàries que a banda de ser poc productives perquè són velles són d’una varietat poc productiva de mena.

La sort els va venir per l’interés ornamental d’aquestes oliveres mil·lenàries. En pagaven fins a 30.000 euros per un bon exemplar. La primera olivera els la va comprar el Vaticà, després van comprar-ne els jardins botànics i els particulars i finalment van aparèixer els ecologistes reclamant el manteniment del patrimoni cultural. Total, que ni olives ni euros ni res. El patrimoni cultural és de tots però els que havien de mantenir-lo eren els pagesos. Conflicte servit. Conflicte servit fins que algú va tenir la idea. Varen numerar les oliveres mil·lenàries i el poc oli que de cadascuna n’extreien el van embotellar en ampolles petites, flascons, amb l’etiqueta “Oli d’olivera mil·lenària” procedència garantida de l’olivera #325 i la foto de l’olivera. De cop i volta es van inventar un producte molt exclusiu, molt car i sense competència a mil anys vista que els snobs de Nova York i a Tokio consumeixen amb voracitat.

Quan vaig perdre el carregador de la bateria de la màquina de fotografiar, em van demanar 45 euros pel recanvi. El vaig trobar a Internet per 19, ports inclosos. Voleu conèixer la magnitud de la multinacional que hi havia al darrera?, doncs un xinés -ell sol- de Shangai que ven coses per ebay.com.

No és veritat que per a vendre a l’estranger s’hagi de ser una empresa gran i no és veritat que el nostre petit país ens pugui protegir i sinó que li preguntin a la botiga que va deixar de vendre’m el carregador. Les noves tecnologies ofereixen l’oportunitat de colonitzar nous mercats de forma barata i senzilla. Per a qui no tingui la imaginació dels de Canet, queda el recurs de copiar els de Shangai.

Conrad Rovira Pascual
Sistemes informàtics a16