I d’això que exposem n’és un paradigma la situació actual. El Govern s’està movent en un dèficit pressupostari en creixement galopant i el seu dilema no és – com dictaria la lògica d’una empresa privada subjecta a les lleis de mercat – reduir la despesa pública i adaptar-la a uns ingressos que han minvat com a conseqüència de la crisi. No tal; els nostres il•lustres homes del Govern es graten la clepsa, pensatius, tractant de buscar una solució que millori ostensiblement els ingressos públics. “I això com es fa?”, es demanen angoixats, “¿com es fa sense que la pressió fiscal afecti el vot de la nostra clientela política i a la pressió sempre perillosa dels sindicats i de les associacions empresarials?” “Ja està! No tocarem l’IRPF de les rendes de treball baixes…” (aspecte que defensem i compartim), “… i ja veurem què fer amb el tram de rendes altes del treball; total, són poca gent”, argüeixen, com si aquestes rendes arribessin als seus beneficiaris com a resultat d’un fet espontani i no com a conseqüència d’una vida de treball, dedicació, risc i responsabilitat.
La matèria grisa dels optimitzadors del vot, responsables econòmics del Govern, encara troba un altre col•lectiu, tanmateix reduït, pensen, i fins i tot tal vegada a les antípodes de la nostra ideologia, que són els posseïdors d’un patrimoni, normalment modest, fruit moltes vegades de l’esforç i de l’estalvi de tota una vida. Avui, amb tipus d’interès de l’ordre de l’1% i amb la rigidesa i l’avarícia que presideix l’actuació de les institucions financeres, el rendiment dels capitals mobiliaris, especialment d’aquells de renda fixa, és a dir amb poc risc, són exigus. Si el tipus de gravamen del 18% s’incrementa, els rendiments nets passaran a tenir naturalesa testimonial i no premiaran gens ni mica unes partides de capital que, al cap i a la fi, són canalitzades cap a la inversió per les institucions financeres.
Però tot sigui per mantenir l’equilibri pressupostari sense entrar a fons en la reforma de l’Administració, acceptant com a correctes situacions a les administracions, totes, creadores de greuges comparatius que fan insostenible un desenvolupament harmònic del país i per tant provoquen un evident retard en la sortida de la crisi. D’equilibrar despeses i ingressos públics, no cal parlar-ne. Allò important és treure més diners d’un sistema econòmic exhaust i contribuir encara més a contraure el consum i, com a conseqüència, la inversió. Els meus amics italians, quan parlen de situacions com aquesta, que també per desgràcia es donen al seu país, em diuen: “noi, cittadini, siamo un culo” (“nosaltres, els ciutadans, som un cul”) i no cal ser gaire despert per entendre què volen dir quan fan aquesta afirmació.
Xavier Cardona Torrandell
President ADEG