Posts Tagged ‘empreses’

Què n’hem de fer, de les patronals

dimarts, 2 de abril del 2013

Recupero un article publicat fa unes setmanes en un diari de gran tiratge. L’autor de l’escrit -no el conec- és el president de la Confederació de Comerç Especialitzat de la Comunitat de Madrid (COCEM).

No caigueu en la frivolitat de desqualificar el text atesa la seva procedència. Considero que tot just els arguments expressats tenen encara més força pel fet de recollir un parer sorgit d’un entorn de favorits, cortesans i palafreners, com és aquest paisatge decimonònic de la capital del regne.

A més, cal valorar en el seu punt que en el web d’aquesta confederació madrilenya es destaqui, com a epígraf inspirador, les paraules d’Antoni Gaudí: “Para hacer las cosas bien, primero el amor, y luego la técnica”. Res a dir, per tant.

El cas és que el president de la COCEM va posar nerviós a més d’un arran de la publicació d’un article en què qüestiona el paper dels representants de les organitzacions empresarials. Hilario Alfaro fa referència a les penúries que pateixen els empresaris i els esforços que han de fer per procurar la continuïtat dels seus negocis mentre “miran desconcertados a sus representantes, enfrascados en diagnósticos evidentes, en actividades políticas, en peleas intestinas o en escándalos interesados”.

L’autor proclama la necessitat d’un major lideratge per part de les organitzacions empresarials i, tot i que reconeix les escasses opcions que tenen a l’hora de resoldre els problemes estructurals i les causes de la paracme econòmica, demana que aquestes entitats es mostrin, si més no, solidàries amb els neguits dels empresaris i que actuïn d’una manera conseqüent i no només contemplativa.

Potser vol dir -se’n podria deduir- que algunes de les organitzacions empresarials que es vanen de ser més representatives, en realitat, es mostren indolents, i algunes fins i tot displicents, amb els greuges i les càrregues cada dia més oneroses que suporten els empresaris i les empresàries.

No serà que el nostre empresariat es mereix una altra cosa?

Isidre Also

Empresa i Municipi

dilluns, 4 de juliol del 2011

L’Associació d’Empresaris de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf acaba de publicar “Empresa i Municipi”, un document de dotze pàgines que es defineix com un compendi de propostes que s’adrecen a les administracions públiques davant l’inici del nou període de mandat municipal. Ara fa quatre anys d’una anterior publicació, també per part de l’ADEG, amb propòsits semblants però amb una diferència notable: encara no se’n parlava de la crisi.

Aquesta vegada el primer paràgraf de l’article assumeix que ens trobem immersos en una conjuntura de crisi econòmica i social sense precedents a la què cal fer front també des dels àmbits locals, a partir de la concertació entre els sectors públics i privats i de l’ús compartit i eficaç de tots els recursos disponibles.

La crisi que ens ha tocat viure és de concepció global -això sembla que ja ho hem entès. Les seves conseqüències, però, arriben a la gent del carrer; siguin cosmopolites, vilatans o del tros. Això vol dir que també les municipalitats han de treballar la contingència i han de fer valdre la seva proximitat en relació amb les persones, les institucions i les empreses del territori.

Ara que s’enceta un nou quadrienni de governs locals hi ha una assignatura que cap regidor pot defugir i aquesta no és altra que procurar, entre tots, un escenari adequat per a les activitats empresarials, les noves i les que ja hi eren abans. Si no ajudem la continuïtat de les empreses i si no afavorim la consolidació de les noves iniciatives empresarials voldrà dir que la nostra generació ho ha fet tan malament com ha sabut. Haurem fracassat.

Un dels baròmetres que més ens preocupa és la taxa d’atur atès que vincula una estadística prou eloqüent -percentatges del 15% a l’Alt Penedès i del 23% al Baix Penedès- amb una realitat que coneixem prou bé a la nostra família, entre el nostre grup d’amics, potser una veïna o qui sap quants coneguts del barri. I és que les dues comarques administratives del Penedès sumen 19.000 persones sense feina.

Els ajuntaments no poden mostrar-se resignats ni indolents. També des de les municipalitats s’hi poden fer coses. Aquest és l’esperit del document elaborat per un bon col·lectiu d’empresaris i directius vinculats a la primera organització empresarial del Penedès i el Garraf, l’ADEG.

L’empresa no ha de fer d’ajuntament, com tampoc l’ajuntament no ha de fer d’empresa. Cadascú ha d’assumir els seus deures i els seus riscos. Avui per avui, però, les obligacions i els compromisos d’uns i altres coincideixen més que mai. I això ens ha de portar a promoure la concertació d’actuacions entre l’estament polític i administratiu i el món de l’empresa, i treballar.

Ara toca posar tots els ous al cistell de l’economia contributiva; l’economia contemplativa i parasitària haurà d’esperar la vinguda de temps millors. Els nostres regidors ho haurien d’entendre.

Isidre Also Torrents
Secretari general ADEG

La fil·loxera del totxo

dilluns, 30 de novembre del 2009

De tots és sabut que les exportacions de vins del Penedès durant el segle XIX van suposar una eufòria que va modificar profundament el nostre país, des de l’economia fins al propi paisatge. La gran demanda d’ultramar va fer que es plantessin vinyes a qualsevol lloc que permetés arrenglerar 4 ceps, especialment quan la fil·loxera va aparèixer a França i va fer augmentar la demanda de vi del Penedès.

Aquest augment de demanda va fer que, al voltant del vi, apareguessin un bon nombre d’indústries auxiliars: des de traginers fins a boters. Les ciutats van viure una modernització sense precedents, i semblava que la bonança econòmica havia de ser la constant per molts anys.

Però com era previsible, la fil·loxera va creuar la frontera, i va atacar les vinyes catalanes. Això va fer que d’un dia per l’altra s’aturés la producció vinícola, desapareguessin les indústries vinculades, i la societat passés de l’eufòria a una ressaca dolorosa.

Vist amb perspectiva, aquella crisi va ser superada en dos fronts: en el front de la vinya va ser superada pel conegut empelt de cep americà, que el feia resistent a la plaga. I en el front econòmic va ser superat per la segona revolució industrial, aquella que va portar per bandera la electrificació del país. Amb tot, la recuperació va trigar anys, i es va endur per endavant bona part de l’estructura econòmica i no poques empreses i negocis.

Aquesta lleugera aproximació històrica no té altre propòsit que el que avança el títol: comparar el sotrac de la fil·loxera amb la frenada de la construcció. Els paral·lelismes són notoris, i deixem que el lector faci les connexions oportunes entre els elements de les dues crisis. Però per a completar l’anàlisi ens falta la perspectiva que abans hem utilitzat per analitzar quins van ser els factors de recuperació econòmica, per veure ara quins seran els factors que faran remuntar la crisi actual.

Tot i això, ens atrevim a escriure que, si la segona revolució industrial va substituir l’activitat del sector primari en crisi, en aquesta actual depressió econòmica serà la tecnologia la que servirà per a modernitzar l’estructura productiva. Fins i tot pot arribar a esdevenir un sector econòmic per ella mateixa, més enllà de la indústria i els serveis.

Mentre no fem l’aposta per la tecnologia, els empelts de totxo procedents de la inversió pública ens servirà per suavitzar la reconversió, però no donaran l’impuls necessari. Perquè no necessitem una recuperació sinó un canvi profund, quelcom similar a una nova revolució industrial, que per cert, altres països ja han emprès.

David Andreu
ADQA