Posts Tagged ‘economia’

“Dret a decidir, ser o no ser”

dijous, 29 de novembre del 2012

La Junta Directiva de l’ADEG ha acordat de manera unànime un manifest favorable al “dret a decidir”. Uns mesos abans, amb el mateix consens, s’havia aprovat el posicionament favorable al pacte fiscal.

Aquesta vegada, de l’escrit que fa públic l’òrgan directiu de l’Associació se’n desprèn una aposta “per aquesta capacitat de decidir lliurement i democràticament el nostre futur col·lectiu, inspirat en les il·lusions i les expectatives de progrés, benestar social i desenvolupament econòmic; un dret essencial, indiscutible i inqüestionable que entenem com a inherent a la pròpia democràcia”.

A la declaració final, “l’ADEG, com associació plural i democràtica, es posiciona a favor del dret a decidir de Catalunya en un marc de respecte mutu i de convivència i com a preàmbul d’un futur col·lectiu de pau i prosperitat”.

No està escrit enlloc que, en aquestes qüestions, les organitzacions empresarials hagin d’expressar el seu parer en nom de tot el col·lectiu que representen. Tampoc està tan clar que els socis d’una associació empresarial demanin determinats posicionaments a la seva entitat patronal de referència.

D’una banda, algú podria apel·lar a la missió corporativa de l’ADEG, que s’expressa en el “compromís amb el seu entorn social i econòmic i que entén com a prioritari el progrés del territori, en tant que beneficia el conjunt de ciutadans i entitats que hi conviuen i garanteix el futur de les activitats que s’hi desenvolupen.” Aixó ho emmarca i ho admet gairebé tot.

D’una altra, algú podria blasmar la deferència de la nostra organització devers plantejaments de caire socio-polític que potser haurien de quedar al marge per ser aliens al compromís de l’entitat amb els Socis, alhora contribuents. Tampoc la podríem obstar, aquesta manera de pensar.

El suport al “dret a decidir”, més enllà del context actual i l’efervescència de les qüestions patriòtiques, hauria de ser inherent a qualsevol societat democràtica i, per extensió, a qualsevol institució immersa en un període històric endolcit -a vegades edulcorat- per les maneres democràtiques.

Per això, la Junta Directiva de l’ADEG no ha fet res més que reiterar-se, i potser calia fer-ho, tot just en un moment en què l’organització albira l’horitzó dels seus primers vint-i-cinc anys, consolidats sempre amb la mateixa obstinació, oberta, plural i participativa.

Isidre Also

Dels campions nacionals als campions territorials

dijous, 1 de setembre del 2011

Fa anys que aquesta expressió corre entre els opinadors de la cosa econòmica i política. A grans trets, es refereix a l’existència de grans empreses amb forta presència en un sector i amb cert arrelament territorial. Avui en dia, enmig d’una economia global, referir-se a ‘un sector’ i a ‘l’arrelament territorial ‘ són arguments que s’han de prendre amb pinces, però quan sentim parlar de ‘deslocalització’ o ‘crisi industrial’ veiem que encara volen dir alguna cosa.

Espanya ha lluitat per tenir campions nacionals, i se n’ha sortit en alguns sectors. En el sector financer, en el de la construcció, en el de les telecomunicacions, en el petroler… s’ha aconseguit situar empreses punteres en el món. Per mèrits propis, però també amb l’ajuda o amb la connivència de l’estat, aquestes empreses han aconseguit crear valor pels accionistes i d’alguna manera, també pel país. Explicar els beneficis de tenir empreses amb el centre de decisió a casa em sembla innecessari, de tan obvi que és.

Catalunya no ha tingut tanta sort. Conservem algunes empreses líders a Espanya, però és innegable que en molts sectors hem perdut la primera posició. Però també aquí, hem aconseguit fer alguns campions nacionals gràcies a decisions estratègiques de l’administració catalana (o de la seva capacitat d’influència). Un exemple en seria Abertis, que és un referent mundial d’infraestructures de telecomunicacions i mobilitat gràcies a haver-se espavilat, però també gràcies a saber aprofitar nombroses concessions administratives. Lamentablement, no n’hi ha gaire més i ofereixo aquest post al bloc perquè els lectors en puguin aportar. Sí que disposem d’empreses a casa nostra que són punteres, però ho són per mèrits exclusivament propis: Damm, Mango, La Caixa, Grífols, Banc Sabadell… Me’n deixo. M’excedeixo? Una vegada més, obro l’opció de la rèplica i la correcció.

On vull anar a parar? A dos llocs. En primer lloc, lamento que el poder polític hagi alimentat campions nacionals que no són catalans, però aquest tema donaria per uns quants posts més. En segon lloc, manifesto l’obligació que els responsables de les administracions tenen per treballar en aquest sentit: forma part de la seva responsabilitat perquè el progrés econòmic està en bona part en funció del marc legislatiu, de la direcció de les inversions públiques i de l’estratègia política que s’apliqui a les empreses on les institucions hi tenen alguna cosa a dir.

I això afecta tots els nivells. Per tant, si l’estat legisla i inverteix estratègicament per afavorir empreses nacionals, les administracions autonòmiques haurien de fer-ho en la mateixa intenció. I les locals? També. Als municipis, i a les comarques, els interessa afavorir l’expansió de les empreses del seu territori. Alguns polítics no ho saben veure, d’altres no ho entenen, i d’altres pensen que no s’hi pot fer res. Però afortunadament n’hi ha que sí que ho saben veure, ho entenen i pensen que hi poden fer alguna cosa. A vegades no és qüestió de més despesa, o de major inversió, és simplement qüestió de decisions en el camí adequat.

Els empresaris del territori reclamem que entre tots creem el caldo de cultiu perquè això sigui possible. Afavorim estratègicament el desenvolupament de les empreses perquè tinguin més potencial, comprem a les empreses de casa, permetem que inverteixin en el nostre territori. Tinguem campions territorials.

David Andreu
ADQA

L’observatori de la construcció

dimecres, 18 de maig del 2011

Com que sempre m’he trobat a gust, quin remei, en aquelles situacions en què de pocs recursos n’has de treure molt profit, un dia, ara fa un any i mig, em vaig inventar “l’observatori de la construcció”.

L’observatori de la construcció està basat en un mètode empíric i simple d’avaluació del grau d’activitat del sector. No pretén ser un mètode molt precís però si que, en canvi, és enormement barat.

El mètode consisteix en determinar una variable que sigui significativa i que, sobretot, sigui molt fàcil de mesurar. Un cop definida la variable cal fer les mesures periòdiques, analitzar-ne els resultats i ja ho tenim fet.

La variable significativa que vaig triar va ser el nombre de grues pluma i la facilitat de la mesura me la donava el fet que el terrat de casa, a la Geltrú, és relativament elevat i em permet controlar bona part de la Vilanova vella, de Baix a Mar i fins al Mas d’en Serra a les Roquetes.

Dit de forma més prosaica, el que he anat fent des de fa un any i mig és anotar, un cop al mes, les variacions en el nombre de grues que veia des del terrat quan anava a regar les plantes. Dit així queda molt d’estar per casa però com que en aquest bloc estem en confiança ja m’està bé.

A Novembre de 2009, quan la crisi ja apretava fort, el nombre de grues observades era de 6. Nombre que amb alts i baixos es va mantenir durant 9 mesos. Els baixos van ser que va desaparèixer una grua del mas d’en Serra i els alts l’aparició d’una grua nova: la de l’Auditori.

L’anàlisi d’aquestes dades reflecteix el fet que el primer semestre de 2010 només la promoció publica va generar activitat nova mentre que la privada mostrava tendència a la baixa.

A l’Agost de 2010 es produeix un fet significatiu que marca un canvi de tendència. A l’agost de 2010 desapareix la grua de les obres de l’ala est de l’ajuntament a la plaça de la Vila. A partir d’aquest moment i de mica en mica l’sky line de Vilanova es va aclarint. Setembre de 2010 desapareix una nova grua i ja només en queden quatre. Novembre de 2010 desapareix la darrera grua del Mas d’en Serra i desmunten la grua de l’obra de la residència d’avis de l’Apolo.

L’analisi de les dades ens indica que durant el segon semestre de 2010, l’activitat es va apagant a mesura que finalitzen les obres sense que es produeixi nova activitat.

Abril de 2011, desapareix la grua de l’Auditori, la única de la que he seguit tot el procés i que apreciava especialment. Ja només en queda una. Maig de 2011, s’acaba l’obra de reforma de la casa Papiol. A L’excel on apunto les meves observacions ara hi ha un zero. Si els excels tinguessin música, se sentiria un piiiiiiiiii… agut i sostingut com els que a les pel·lícules d’hospitals fan servir per simbolitzar l’arribada de la mort.

A rey muerto rey puesto. Darrerament estic descobrint tot un nou món habitat per enginyers informàtics que és molt actiu i té un futur enorme: la programació d’smartphones.

No estem davant d’una época dolenta. No hi ha èpoques bones ni dolentes. El que ara tenim al davant és una època difícil i difícil no és necessàriament sinònim de dolent. Difícil és el contrari de fàcil i si fins fa poc ho tenia bé qualsevol que fos capaç de fer coses fàcils ara ho tindran igual de bé els capaços de fer coses difícils.

Conrad Rovira Pascual
Sistemes informàtics a16 sl