Als que ens empaita aquesta mena de dèria compulsiva de posar en negre sobre blanc aquelles inquietuds i reflexions que sovint ens ballen pel cap, ens toca patir una singular derivada de la crisi que afecta lletraferits i altres animals de ploma que deia Josep Pla. Alguns columnistes professionals i de solvència contrastada han confessat darrerament els prejudicis interiors que els suposa generar opinió en els temps que corren. Els neguiteja la perspectiva de pretendre aconsellar quan no alliçonar sobre aspectes quotidians que, com sempre passa, van de la més fugissera de les banalitats a la presumpta transcendència més extrema i subjectiva. Discursos abocats des de la premsa o les tertúlies dels mitjans amb grans dosis de verbalització estèril i incapaços, per descomptat, d’aportar cap solució ni esperança als problemes reals de bona part de la ciutadania d’aquest país. Ni el tòpic estiuenc de parlar de les vacances serveix ja en un territori on la taxa d’atur aplica a un de cada quatre ciutadans. Podria semblar una ofensa. Arribats aquí, un servidor potser hauria d’anar acabant. Ni tinc solucions, ni tinc suggeriments pràctics per desfer l’embús en què ens hem posat, i de cap manera els puc assegurar que alló que deixi per escrit no vagi més enllà d’un farcell de frivolitats del tot irreverents amb els planys de tants conciutadans. Som en aquest desfet de temps en el que les bones notícies no formen part dels titulars, i en cas de ser-ho es transfiguren ràpidament per jugar en sentit contrari. Anem al que toca. Tots som més sensibles a uns o altres paràmetres econòmics o empresarials en funció de les afinitats i trajectòries particulars. En el meu cas -i per raons professionals- la productivitat sempre ha estat un factor d’anàlisi essencial i preferent. Avui la productivitat és un dels subproductes d’aquesta immensa olla barrejada terminològica on tots hi som convidats de gust o per força que sembla repuntar amb garanties. En aquest país el factor productivitat ha estat de fa anys un dels primers cavalls de batalla perquè la nostra foto sortia ara sí ara també moguda i en blanc i negre. Actualment, amb un exèrcit d’aturats les dades milloren. Les empreses han hagut de redimensionar-se, perdre pes i ajustar salaris. De tot plegat, doncs, en resulta un escenari ben diferent: menys gent que treballa, amb sous més baixos i amb més predisposició i motivació que abans. Tothom ha vist les orelles al llop i s’ha posat a remar amb insistència. Ah!, i en la mateixa direcció. Els que feien l’orni o bogaven a la contra ja hauran abandonat l’embarcació i, si no es així, no us hi amoïneu, els demés no trigaran a llançar-los per la borda.

Malgrat tot -i seguint amb termes mariners– tinc la impressió que continuem traient aigua de l’embarcació enlloc d’agafar el timó i fer un decidit canvi de rumb que ens allunyi del temporal. L’aigua continua pujant, i no me’n puc estar de donar un consell: apreneu a nadar. Ens farà falta.

Albert Tubau