Com que ara tenim un president al que li agraden els símils nàutics començaré aquest post dient que navegant hi ha dues maneres de sortir d’una zona de calma. La primera és quedar-se quiet i esperar que arribi el vent, que no és necessariament una mala opció ja que, com a mínim, no requereix esforços. L’altre opció és anar allà on preveiem que hi haurà bon vent. Opció que es costosa perquè cal moure’s i arriscada perquè enlloc està escrit que el bon vent s’hagi de situar precisament allà on nosaltres hem intuït. Ara, el que sí que està clar és que a la primera opció mana el destí i a la segona, per bé o per mal, manes tu.
En una situació d’encalmada com la que pateix la nostra economia tenim el mateix dilema que els navegants. O t’esperes a què arribin temps millors o bé et mous cap a on penses que s’instal•laran les oportunitats. Sembla que les empreses de la construcció, o al menys les que estiguin molt lligades al territori, hauran d’esperar mentre que molts enginyers acabats de graduar, per exemple, han posat rumb cap a Alemanya on sembla que tenen un futur professional potencialment millor i on, de passada, podran treure’s de sobre l’important deute col•lectiu vinculat al lloc de residència que tenim la gent del sud. Vull dir que el deute particular de cadascú és com un tatuatge a la pell, que sovint és de per vida, mentre que el deute col•lectiu és una ombra al terra de la que et pots escapar simplement creuant una frontera. Que no és mala idea sobretot si ets jove i no et ve de gust pagar impostos que no serviran per a rebre serveis sinó per a pagar els deutes que altres han contret.
Com que jo ja no tinc humor per anar a Alemanya i com que m’és vitalment difícil quedar-me quiet, he decidit, perquè també m’agrada manar, que les oportunitats per a les nanoempreses i per als professionals és troben en el treball en xarxa.
Tot i la crisi, les empreses continuen tenint el calaix ple de projectes pels que cal informàtica i les empreses TIC necessitem donar solució a aquests projectes i, si pot ser, cobrar per fer-ho. La pena és que no hi ha calers que catalitzin la sinapsi entre necessitat i solució.
En el meu cas, la primera acció per a sortir de la calma ha estat substituir productes informàtics per serveis informàtics. No confondre amb els serveis informàtics tradicionals de manteniment de hardware. No sempre és possible però es tracta de deixar de vendre software per vendre directament el servei que es deriva de la seva utilització. Quan es tracta de programes estàndard aquesta opció rep el nom de SAS (Software As a Service) però no em refereixo a això, que és una forma alternativa de comercialització molt interessant. Em refereixo al software a mida que resol les necessitats concretes d’un projecte i que la manca de recursos impedeix desenvolupar. Es tracta de convertir aquest producte en un servei de “Lloguer de software amb o sense xòfer”. Aquest model seria equiparable al que antigament oferien els Centres de Càlcul i que va quedar obsolet en el moment en que la informàtica va ser prou barata per a poder entrar a les empreses. Ara no hi ha calers, tot torna a ser car i el model pot ressuscitar.
El client no ha d’invertir, paga el que consumeix. Quan el servei requereix programació a mida, l’empresa d’informàtica deixa de ser un proveïdor clàssic per implicar-se en el negoci del client en el que hi ha de creure prou com per a invertir-hi i aquí rau la gràcia del model. Es trenca la relació proveïdor client per a transformar-la en associació a risc i benefici que és una forma molt antiga i alhora nova de treball en xarxa. Antiga perquè s’ha fet sempre i nova perquè representa un canvi de mentalitat en un món, el de la nan empresa, molt gelós de la seva llibertat.
Abans de continuar vull aclarir que aquest post no és teòric, sinó que és el relat d’experiències personals recents i reals i que els postulats no són plantejaments sinó conclusions.
La segona pensada passa per incrementar la col·laboració en xarxa entre empreses del mateix sector, entre la competència, per tal de poder donar conjuntament una imatge i un servei molt més potent que el que poden oferir les empreses individualment i, en conseqüència, poder atacar projectes més grans. La posada en pràctica d’aquesta idea en el sector TIC de la comarca és un projecte d’associació d’empreses anomenat “G15” però aquest ja és un altre post.
Només un secret. Qualsevol d’aquestes fórmules passa per l’establiment previ de molts, molts i molts contactes, del “networking” que diríem en català modern, però per això tenim l’ADEG no?
Conrad Rovira Pascual
Sistemes informàtics a16 sl