Ens agradaria escoltar que el campus universitari de Vilanova i la Geltrú té un futur. Sempre ens hem preguntat quina seria la reacció de l’entorn si, en aplicar-se criteris de racionalitat, el Rectorat decidís esbotzar tota una història i desnonar la capital del Garraf d’un dels seus actius mes rellevants.

El fet universitari local ens vanaglòria per motius i episodis prou glossats, sobretot per gent que hi ha passat, gairebé sempre amb la nostàlgia de vells coneguts que farcien de sentit la institució acadèmica.

D’una banda, el nou campus de Castelldefels i, d’una altra, diferents factors de la mateixa casa que també hi han contribuït negativament; el cas és que les estadístiques d’alumnes dels darrers cinc anys són prou eloqüents i ens mostren una realitat irrefutable: l’Escola està en crisi i al revers ja es pot llegir la seva data de caducitat.

Sovint els directius de l’Escola ens parlen de noves expectatives i de projectes que podrien garantir la supervivència del campus. Ho hem sentit a dir tantes vegades que l’entusiasme dels interlocutors gairebé que ja no ens treu de l’escepticisme. Les fites assolides en aquests darrers anys són significatives però no semblen suficients per consolidar el demà de l’Escola.

No podem dir que no s’hagi treballat; ningú no hauria d’acusar de desídia o desinterès als gestors de la institució local. El cas és que no ho han tingut gens fàcil i no sempre han trobat la necessària complicitat de l’entorn. Tampoc no podem atribuir falta de competències directives ni dèficits de gestió estratègica a persones que amb tota seguretat no han nascut per barallar-se amb els polítics del poble ni amb el sanedrí dels magnífics.

I la ciutat?, i l’entorn?. Amb quin currículum ens presentem a negociar la continuïtat? Què estem fent per mantenir la flama universitària, en altre temps orgull de la ciutadania i dels mateixos electes?

D’una altra manera, la pregunta és aquesta: hem de deixar que des de l’Escola vagin fent, amb la confiança que s’està fent tot allò que cal fer, o cal anar més enllà i mostrar que l’entorn és contributiu i solidari pel que fa a la continuïtat del campus?

No ens hi juguem massa amb tot això? Hem de començar a pensar en encarregar el monument de pedra grisa a un escultor -subvencionat per qui sap qui- com a únic llegat d’allò que fou una envejable seu universitària?

Suggereixo la creació d’un fòrum de treball, obert i plural, que aplegui la participació de persones, a títol individual i només representatiu d’elles mateixes, per teixir un currículum de ciutat avançada, de ciutat posada al dia, de ciutat vinculada al món universitari i de la recerca; amant del coneixement i creditora de nous talents.

Quan comencem?

Isidre Also