El Secret

dilluns, 8 de març del 2010

Ara que ja sabíem fer de paletes, ara resulta que hem de d’innovar, investigar i descobrir coses que ningú no sabia abans. Uffff.. això ha de ser difícil.

Francament, no sé per on començar. De biotecnologia no en se res i la meva dona es nega a que faci experiments de fusió nuclear a casa.

No se si seré capaç d’inventar res. Ja ho sé que no m’ho demanen a mi concretament però si pensem que els que han d’innovar són els altres anem malament. A mi em van ensenyar que el “que inventen ellos†era un defecte dels espanyols contra el que nosaltres estàvem vacunats i, ingenu com sóc, m’ho vaig creure. Continuo sense saber que fer…… Resar no val, oi?

Les plantes creixen en funció de processos naturals majúsculs però oi que els pagesos adoben la terra? I com s’adoba el terreny de la innovació? Sabem que calen diners però, amb pena, reconec que no en tinc. Sabem també que la ciència i la tecnologia es desenvolupen millor on el treball és més valorat que el privilegi. Sabem que la competència estimula més que el monopoli. Sabem que el contrast de criteris és mes fructífer que el dogma i sabem que el risc fa espavilar més que no pas la seguretat. Per aquí ja se’m acut alguna cosa però són mals temps per a la revolució.

Baixant a la realitat, i mentre ens preguntem quin és el secret per què un equip de futbol sigui el centre del món, podríem començar, per exemple, fent que els programes de dibuixos animats infantils de la tele fossin en anglès amb la intenció que la canalla ho tinguessin més fàcil per aprendre l’idioma. Les grans empreses dels “mediaâ€, com totes les grans empreses, estan mancades de voluntat i són inertes a la intel·ligència però les teles locals ho podrien fer. Deixo la proposta per si algú de la política ho vol recollir. No n’estic segur que funcionés però, com a mínim, se’n parlaria que ja és molt.

El secret és fer que la terra sigui fèrtil i aquí tothom hi té alguna cosa a fer. Després, amb sort, pot aparèixer una llavor que quan creixi es transformi en Google, Einstein o Messi, per que no.

Conrad Rovira
A16 Sistemes Informàtics

Sí als Jocs Olímpics d’Hivern a Barcelona

dimecres, 27 de gener del 2010

En els temps que corren, on la desafecció i la desconfiança són valors en alça, fer una asseveració com la del títol té matisos temeraris. De tota manera, a vegades cal prendre part per l’opció més desagraïda. I per a defensar aquesta posició no ens basarem en defensar la idea de les crítiques, encertades però dirigides a les formes, sinó que ho valorarem en positiu, pel fons de la idea.

Postular-se per uns jocs olímpics d’hivern vol dir dir-li al món que aquest país és un país de turisme hivernal. I això no és poc: milers de turistes d’alt poder adquisitiu fan vacances a la neu i actualment no consideren els Pirineus com a destí. Per tant, significa posicionar-se, entrar en l’imaginari dels consumidors com a destí hivernal.

I ens cal? Doncs sí. Hem sentit repetidament que el model turistic de sol i platja dóna signes d’esgotament, que cal desestacionar el turisme, i que cal buscar oferta de més valor afegit. El turisme hivernal dóna de ple en en centre d’aquestes necessitats i, a més, porta afegits altres beneficis a nivell d’equilibri de país i de desenvolupament de comarques tradicionalment poc afavorides. Les olimpíades d’hivern, ben executades i posades en el context adequat, poden ser el catalitzador d’aquest desenvolupament.

Hi ha qüestions colaterals que no són futileses: la sostenibilitat
d’aquest model turístic, l’efecte del canvi climàtic sobre la
innivació al Pirineu, el finançament del conjunt d’aquesta aposta… No són qüestions menors i requereixen un debat, i aquest seria un bon lloc per començar-lo.

En canvi, no cal debatre més si és un projecte ideat d’avui per demà, si és de l’interès electoral de l’alcalde de Barcelona, o si les maneres d’anunciar-ho fent que els principals actors se
n’assabentessin per la premsa van ser les més adequades. Aquests són debats possibles i on és fàcil prendre partit en contra de les maneres. Però fixem-nos per un moment en el fons, que aquest és el debat que ens interessa. Sobretot per la seva dimensió econòmica.

David Andreu
ADQA

Vasos comunicants

divendres, 22 de gener del 2010

El símil hidràulic del comerç són els vasos comunicants. Uns vasos comunicants que es produeixen entre parts del món més o menys distanciades i pels que hi passen mercaderies i diners. Tot flux en un conducte es produeix per causa d’una diferència de pressió entre els extrems. En el cas del comerç aquesta pressió és produeix per la diferència entre l’oferta i la demanda a banda i banda.

El flux que es produeix als vasos comunicants no només transporta matèria, també arrossega altres coses. Al símil hidràulic, la temperatura més alta o més baixa del fluid farà canviar la temperatura ambient a l’extrem de sortida. Al comerç real el que canvia a banda i banda per causa del flux de mercaderies i diners són costums, hàbits i també lleis.

Pensava en aquestes coses mentre visitava una gran superfície de productes xinesos recentment oberta a la comarca. Els canvis que, a la nostra banda, produiran aquests vasos comunicants amb la Xina, són més o menys intuibles.

Vaig pensar també en quins són els canvis que es poden produir allà i se’m va acudir que, amb sort, poden fer-hi canviar alguna cosa. Amb sort,el govern de la Xina farà gestos i, amb sort, eliminarà la pena de mort del seu sistema legal molt abans del que ho hagués fet per si mateix.

Vaig comprar una xorrada que no necessitava.

Conrad Rovira Pascual
Sistemes informàtics a16